Ja fa vint anys que anem pel món com a Grup Folklòric. Vint anys des que un grup de joves del poble van decidir crear aquesta associació per a mantindre vius l’esperit i les tradicions dels nostres avantpassats. Alguns ja venien ensenyats, ja que havien format part de grups anteriors i volien mantenir viva la flama del folklore. Altres eren nous, i no volien deixar escapar l’oportunitat d’encendre eixa flama, de col·laborar en la conservació dels nostres balls i en la recuperació de la nostra Història recent. Perquè si Onil pot presumir d’alguna cosa, és de balls, de ballaors i d’història.
I amb eixa il·lusió es va fundar el Grup Folklòric d’Onil allà per 1987. Alguns d’aquells fundadors encara continuen ballant, altres, per diferents raons, van anar deixant el grup i, malauradament, algú també ens va deixar per a sempre. Però el grup, com la vida, es mou per cicles, i sàvia nova s’ha anat incorporant al llarg dels anys, aportant noves idees i nous projectes. D’aquesta manera, hui en dia podem veure des de gent que mai s’havia estacat el xaleco de colivenc, a gent que des de ben menuts han mamat folklore, fins al punt que ara mateix podem vore ballant junts a pares i fills, així com parelles de germans, cosins, etc. Però sent família o no, a tots ens uneix una bona amistat.
Per cert, aprofitem l’ocasió que ens dóna la celebració del nostre 20 aniversari per a animar a tot aquell que sempre li ha apetit ballar però mai ha pogut o mai s’ha atrevit, a tot aquell que sent vergonya o a aquell que sol dir “Jo ja no tinc edat per a ballar” o “Jo sóc molt patós”. La dansa d’Onil no és qüestió d’edat, ni de forma física, ni de ser un professional del ball. Es fa perquè es vol i perquè ens agrada; perquè ho passem bé i perquè és molt gratificant ballar fora d’Onil i escoltar les notes del Fandango. En definitiva, coneixem gent i coneixem pobles, què més volem?
Així que ja ho saben, qui vulga, els dilluns a les 10 de la nit en la Casa de Cultura té les portes obertes.
Dit açò, anem a fer un poc d’història del Grup, ja que 20 anys donen per a molt. Vam ser membres-fundadors de la Federació Alacantina d’Agrupacions Folklòriques, i hui en dia formem part de la Federació Valenciana i de l’Espanyola, cosa que ens ha permés travessar Espanya amb els nostres balls. Hem recorregut de dalt a baix la Comunitat Valenciana i la Murciana, i hem arribat fins a Asturies i Gal·lícia, passant per diversos pobles de Ciudad Real i Toledo. I cada ball, cada actuació i cada poble són pedretes que a poc a poc han anat construint la història del grup. Ja queden lluny en el temps però prop en la memòria, els primers viatges que vam fer, com els de Mazarrón en Múrcia i Manzanares en Ciudad Real.
Anys després vam fer el viatge més llarg de tots, a Gal·lícia, concretament a la població de Moaña, on ens vam allotjar en cases particulars i vam gaudir de les excel·lències d’aquella terra i la seua gent. Posteriorment, ens van tornar la visita, participant en l’Ofrena a la Mare de Déu i ballant a la plaça. També vam viatjar a El Romeral, província de Toledo, on vam dormir en un col·legi bastant especial. Per exemple, a les dutxes estàvem acompanyats per un veí un poc molest: un fanal de vespes. En fi, anècdotes.
I què dir del viatge a Herencia, en Ciudad Real, el poble dels mosquits. Encara recorde com algú no es va atrevir a visitar el bany per no despertar el gos i, conseqüentment, els amos de la casa. La raó: eren les 6 del matí i tornàvem de festa. Vam ballar a destall, en tres pobles diferents. Recorden l’anunci televisiu del Fairy, el de Villarriba i Villabajo? Doncs en eixa mateixa plaça vam ballar, en el poble de Puerto Lápice
I finalment a Astúries, al poble de Salinas, prop d’Avilés. En aquell cas vam dormir en una biblioteca i vam ballar 2 dies seguits. I, per supost, van seguir apareixent anècdotes memorables. I entre tots aquests viatges, altres més curts però que també recordem especialment: a València, a Mislata, a Torrent, a Múrcia, a la vora de la platja de Sant Joan davant de més de 1500 persones, a la majestuositat del teatre Chapí de Villena, etc...
Hem menjat paparajote en Múrcia, bon marisc en Gal·lícia, formatges en la Manxa, i en Astúries, on esperàvem sidra i fabada, només vam tindre la sidra perquè menjar, no és que menjàrem molt bé. I per a arrodonir-ho tot, fa uns dies una bona cassolada d’arroç en Canals, on no sé qui, va dibuixar una creu en la taula per a què li tocara la caçola davant d’ell. I ho va aconseguir.
I anècdotes, moltíssimes: brials que cauen, peinetes que ixen volant, espardenyes que es descorden, faixes que no es queden en el lloc, i fins i tot, alguna cama trencada.
I si parlem dels llocs que hem tingut com a vestuaris? Des del mateix autobús, passant per escoles, ajuntaments, esglésies, així com en teatres, però no creguen que em referisc a còmodes camerins, no. Ens hem vestit en camerins, en les butaques i fins i tot en el mateix escenari. I encara que no ho creguen, també ho hem fet enmig del carrer d’un poble perdut de la Manxa.
Ara bé, on més hem ballat, evidentment, es ací en Onil. I si gratificant és ballar on ningú no et coneix, més ho és ací, en el nostre poble i entre la nostra gent, entre tots vosaltres. Perquè és ací on vam començar a botejar i a fer repicar les castanyetes, i perquè vostres van ser els primers aplaudiments que vam rebre com a ballaors. Com vos dic, ací vam començar, i el primer local d’assaig que vam tindre va ser en el pont del poliesportiu. Després vam passar al saló d’actes de l’Ajuntament, al local del submarino i finalment, al gimnàs de la Casa de Cultura. Però també hem tingut locals d’estiu. Durant un temps assajàvem al Parc Municipal i ara ho fem al claustre de l’Ajuntament, amenitzant les nits caloroses dels veïns de la zona.
No és necessari recordar que any rere any acudim puntuals a la cita de les danses en la plaça. És una tradició, i com a tal, una obligació per a nosaltres. De tota manera, alguna vegada ens ha costat Déu i ajuda poder ballar en festes. Sense anar més lluny, en 2005 ens vam vestir de colivencs només 3 setmanes després que una companya nostra, Ana Pardines, ens diguera adéu per a sempre. Vam fer de tripes cor per a no faltar a la cita de les danses, perquè de segur que ella ho hauria volgut així. I amb aquell senzill homenatge vam voler recordar a una persona que era tota alegria i dedicació. En una paraula, ella era l’ànima del grup. Des d’ací el nostre record i el nostre homenatge, i també recordar-li una cosa a Ana. Que seguisca assajant allà dalt amb els tocaors que també ens han deixat, perquè el dia que ens retrobem tots, el primer que farem serà ballar un fandango.
Com vegeu, no podien faltar paraules per als tocaors que ens han acompanyat en estos 20 anys. Els primers 10 anys amb la Rondalla Jove i els altres 10 amb la Rondalla Colivenca. I és que evidentment, sense música no es pot ballar. És més, hi ha una frase entre nosaltres, que els més veterans recorden als nous quan se’ls atraganta alguna passada, que és la següent: “No patisques, que la música t’ho diu”. Per tant, el nostre agraïment a les rondalles que ens han acompanyat, i com no, als cantaors i cantaores que han posat la veu als balls. Sense ells seria impossible.
Quant a les actuacions ací en Onil, es pot dir que hem fet de tot. Hem ballar pels carrers en l’Estiu Cultural i també ho hem fet en Festes del Nostre Senyor Robat. Hem organitzat festivals per a acollir grups de fora i hem col·laborat en l’organització de la “Foia en dansa”, una actuació dels grups de Tibi, Ibi, Castalla i Onil que cada vegada es feia en un dels 4 pobles.
Però no ens hem conformat només en ballar. Hem posat en funcionament una escola per a què els xiquets comencen a ballar i que, a poc a poc, els entre l’afició per la dansa. No em negaran que és preciós vore la plaça plena de xiquetes i xiquets ballant. A més, hem participat molts anys en el concurs de fatxos artístics que cada any se celebra en la Nit de Nadal. Hem fet castanyetes, pandorgues, panderetes, carros i espardenyes, i ens hem emportat un bon grapat de premis. Però com sempre, quan més es disfruta és en els preparatius, arreplegant la toxa i fent el fatxo en el mas del Sucre.
I com no, hem estat disposats a col·laborar sempre que ens ho han demanat. Ho hem fet amb l’Associació de Reis Mags participant en la Cabalgata, amb la Residència de la 3ª Edat, acudint a ballar en Nadal. I fins i tot amb l’Escola Infantil “El Barranquet” quan s’apropen les Festes d’Onil. No hi ha paraules per a descriure la cara d’aquells menuts quan ens veuen ballar. També hem col·laborat amb la colla de dolçainers i tabaleters, ensenyant a ballar la dansa amb motiu del Colifolk que ells organitzen. Però en aquest cas la col·laboració és mútua, ja que sempre que els hem necessitat no han dubtat a ajudar-nos.
També volen destacar les actuacions on, juntament amb els altres grups del poble, hem omplit l’escenari amb una vintena de parelles. Va ser en l’homenatge a la tia Maria “la ballaora”, en la celebració del centenari de la tia Sunsió “l’asquilaora”, i ara, cada any, ho fem en la plaça en festes quan convidem a tothom a ballar en un dels dies de danses.
Cal destacar també les 2 exposicions que hem fet, una en el 96 i l’altra enguany, on hem mostrat fotografies, trofeus, indumentària, i tot allò que ens ha permés submergir-nos durant instants en l’Onil de segles passats.
I com no, les 3 obres que hem representat, convertint-nos en actors improvisats. La primera, “Temps de sega”, rememorava el treball en el camp d’èpoques passades. En la segona, "Un dia en Santa Ana” vam recordar quan s’acudia a l’ermita en els dies de festa i es passava allí el dia, amenitzant misses i jocs amb balls i alegria. I finalment, “Onil fa cent anys” en la qual féiem memòria d’un any sencer d’una colivenca que, amb les seues cartes, contava al seu novio, soldat en la Guerra de Cuba, tot allò que anava passant en l’Onil de 1898.
Ja veuen. Més o menys, aquesta és la nostra història, encara que és molt difícil resumir 20 anys en només 10 minuts. I en aquests 20 anys el nostre patrimoni com a grup pot semblar escàs, però per a nosaltres és més que suficient per a passar-ho bé. Només tenim una estanteria plena de trofeus, un banderí regalat per la família Pardines-Bernabeu, i una memòria plena de records i anècdotes. Però no necessitem res més.
Només ens queda dir que la gent s’anime a ballar, que hem complit 20 anys i que ens agradaria complir-ne 20 més, com a mínim, i per a això som necessaris tots, tant nosaltres com les pròximes generacions. Així aconseguirem mantenir viva la llavor que en el seu dia van plantar les generacions precedents. Ells ens van ensenyar i nosaltres volem fer el mateix amb qui vulga aprendre.
Com veuen, hem fet de tot i, sempre que hem pogut, ho hem fet amb humiltat i amb un somriure.
En nom de tots els components del Grup Folklòric, moltes gràcies.
